Turista a Jordània,
invasor de la història: Amman (i 2)

E

ls jordans tenen una relació més intima amb
la terra, amb els animals. Al mercat els venen
vius, els conills, les gallines. Els animals, els
camells, els cavalls, encara formen part de la
seva forma de viure. Els animals domèstics no són
un joguina de companyia sinó que formen part central de la seva vida i no estic segur que en conjunt els
animals hi hagin guanyat gaire, ni tan sols els pits de
pollastre que ja neixen filetejats de fàbrica. L’amorosa relació dels països secs amb l’aigua està present
en el nom de la seva capital, Amman, “ciutat de les
aigües”, dita així per una cabalosa font que brolla en
un dels seus turons. De fet, Ptolomeu Filadelf l’havia
batejat Filadèlfia al segle III aC. en homenatge a si
mateix, per variar.
“Jordània rep els refugiats com a germans. Som un
país de refugiats”, deia el guia. El 1948, Amman era
una petita ciutat de poc més de trenta mil habitants,
va créixer amb els palestins foragitats de la seva
terra per fer l’estat d’Israel, i ara amb els egipcis i
sirians, fins arribar a més d’un milió i mig.
Jordània és un territori repoblat per refugiats polítics: dos milions de palestins, un de cada tres jordans. Els jordans voldrien esborrar fronteres, i fer
una gran nació àrab, en part perquè els seus fills
emigren a treballar a països més rics, en part perquè
se senten units per una identitat que fa seus tots
els refugiats, en part perquè els orígens nòmades
els fan molt d’aquí i molt d’allà. Alguna cosa té a
veure la concepció de la família dels àrabs, la seva
connexió central al món, un gran rusc ple d’avis,
germans, cosins, etc., que necessiten reunir-se, relacionar-se i fer pinya. Formen una cultura més comunitària que la nostra que s’individualitza sota el
lema “millor sols que mal acompanyats” que triomfa en tertúlies i cafès.
Diuen que hi ha ciutats caòtiques, molt caòtiques,
i Amman. La ciutat ha estat urbanitzada sobre

Camells al desert. Fotografia: Francesc Gudiol
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

19 turons i 8 cercles, una geometria amb poques
rectes i cap perpendicular. Un alt i gran viaducte
creua Amman entre els turons com una autopista
amb xanques. Blocs no gaire alts, la majoria de pedra blanca que es torna arrebossat ocre verdós als
barris pobres, un paisatge auster i igualitari, trencat per l’exhibicionisme dels gratacels libanesos o
dubaitís. La circulació d’Amman és de clàxon fàcil,
sorollosa per definició. La relació amb els escassos
semàfors és inexistent, en verd o en vermell, però
s’estableix un joc pacífic i insospitadament amable
amb els vianants que creuen les calçades al seu aire.
Sota les espectaculars ruïes de l’acròpoli i del temple romà d’Hèrcules s’estén la ciutat vella, el barri
baix. Es pot fer drecera baixant entre habitatges per
escales que no se sap si són particulars o públiques.
Aquesta ambigüitat, els espais privats poc privats,
com en alguns patis d’Andalusia, està present en
l’Amman més popular. Botigues a la planta baixa,
hotels al primer pis i habitatges al segon pis, balconades per prendre el té que semblen particulars
i no ho són, patis interiors convertits en botigues,
amb calces, sostenidors i temptacions preconciliars
amb brodats i transparències que farien trontollar
Fellini i Rouco Valera.
La dona està poc present a l’espai públic. Tot i així
les joves han incorporat la coqueteria al yihab i juguen a combinar dos colors, el del mocador cenyit
al front i el dels cabells, i fan de les celles dues pinzellades negres que ressalten els ulls sota el front nu.
Les noies comencen a copar les taules dels coffee
shop, soles o en grup, per trencar el monopoli dels
homes i donar llargues calades perfumades a les
nargiles, les pipes d’aigua. Vaig tenir la impressió
que no tot és fum.
Elles han iniciat una revolució silenciosa i definitiva.
José Luis Atienza

Vista del Down Town Amman. Fotografia: Francesc
Gudiol

9