D

iuen que la ignorància
és atrevida, i, en efecte, resulta una mica
agosarat que el Punt de
Trobada convoquéssim una taula
rodona per tractar un tema del
qual els membres de la redacció
no hi enteníem gens més enllà del
nostre paper de clients del comerç
local. Però ens hi vam posar, i així
ens trobàrem el passat 14 de gener
amb Esteve Blanc, president de la
Xarxa Comercial Viladecans, Ricard Caba, de la llibreria Els Nou
Rals, Josep Domènech, pagès, i
Carme Cruz Gimeno, regidora
de Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Viladecans.
No deuríem ser els únics preocupats per la marxa del comerç,
perquè la sala es va omplir, encara
que potser hi havia més regidors i
tècnis municipals que no pas comerciants i pagesos, això que qui
al llarg de les intervencions va
plantejar més angoixa per la situació van ser els comerciants, mentre que la regidora va expressar
que les dades de Viladecans no
resultaven alarmants en el context
actual i en relació a d’altres poblacions de la comarca.
La veritat és que el Punt de Trobada
vam plantejar algunes qüestions
pel broc gros: ¿Per què en altres
ciutats del Baix Llobregat tira endavant un mercat de pagesos i a
Viladecans no? ¿Per què sempre
que posem el peu a Gavà en sortim convençuts –amb raó o sense– que s’hi compra millor que a
Viladecans? ¿En quines coses han
canviat els nostres hàbits de consum? ¿Com s’estan organitzant
els comerciants de Viladecans? A
Sant Climent, cireres; a Gavà, espàrrecs; al Prat, carxofes, ¿i a Viladecans?
I, sobretot, la pregunta: ¿Què podem fer entre tots per què el comerç local tiri endavant?
Perquè tots vam estar d’acord
que el comerç local és una forma
d’identitat de la ciutat, perquè

Crisi, comerç, consum
configura el nostre paisatge urbà
(i a l’inrevés: segons quin urbanisme compartimenta el comerç)
i, sobretot, el nostre veïnatge,
els nostres itineraris, passejades,
costums, relacions. Sense comerç,
deia en Ricard Caba, ens convertim en una ciutat dormitori.
Es van dir força coses. I alguns
dels assistents potser esperaven
(ai!) que d’allà en sortissin propostes i acords concrets i en deurien sortir decebuts tot i que a mi
em va resultar molt interessant el
que va sortir.
Malgrat les explicacions tècniques
que es van donar no em queda
gens clar per quin motiu no tenim
un mercat pagès que, com deia
una de les assistents, en altres localitats aconsegueix mobilitzar
moltes energies cap al comerç, el
lleure, la restauració, etc. Són un
misteri també les normes que, per
exemple, impedeixen que les fruites i verdures de Viladecans, un
cop han passat pel Born (perdó,
Mercabarna, aquest mercat global
que és un repte per als productes
locals), no puguin ser reconegudes com a productes de proximitat quan es venen a Viladecans
mateix.
Sembla que les tan amenaçades
(per Eurovegas) escarxofes dels
nostres camps ara podran ser reconegudes amb la denominació
“Escarxofa-Prat”, cosa que s’entén i que ha costat molt d’esforç,
però que va provocar l’estupor
de la concurrència. I també em va
quedar clar que disposem d’una
gran varietat de productes de
qualitat... tan gran que resulta difícil identificar Viladecans amb un
de sol. Algú va xiuxiuejar: xíndries? apis? Ja veurem.
Sobre el contenciós Gavà-Viladecans es va mantenir la divisió
d’opinions no tant sobre la qualitat del comerç sinó sobre com
l’ajuntament “mima” els comerços. Algú va reclamar una millora
de l’enllumenat –cosa que sempre

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 74 - Febrer 2014

impel·leix el personal a passejar
en l’entorn– i aquí l’Esteve Blanch
va explicar el munt d’iniciatives
d’animació que està emprenent la
xarxa comercial.
La regidora va posar l’accent en
les iniciatives de suport als emprenedors i la formació als comerços, perquè avui la forma de portar una botiga requereix un canvi
de sistema i de mentalitat considerables. I sembla que, segons
les enquestes, els homes i dones
de Viladecans estem més satisfets
avui amb el comerç local que no
pas anys enrere.
En Ricard Caba, proposava instaurar una moneda pròpia (una
iniciativa que du a terme una
ciutat com Bilbao per promoure
el comerç local). A mi se m’acut
com a mínim una proposta: ¿per
què no un receptari de cuina amb
productes dels nostres camps?
Identificar i posar en valor allò
que es cull a Viladecans no estaria
malament. Un altre dels assistents
es queixava que per Sant Sebastià
no hi havia cap activitat prevista, com si la Festa Major hagués
passat a millor vida. ¿I per què
no una activitat muntada pels comerciants? En fi, tot és posar-hi.
Mercè Solé

2