2.5.5  Opcions i actuacions
en l’àmbit de la seguretat
internacional

A propòsit de la pertinença a estructures i organismes de seguretat de la UE, hom recorda que la pertinença, quan sigui plena, porta
implícita la participació en alguns instruments
molt importants en el terreny de la seguretat
internacional, bàsicament intergovernamentals, com són la Política Comuna de Seguretat
i de Defensa, PCSD, part de la Política Exterior i de Seguretat Comuna. Es considera que
caldria tenir presents com a punt de partida
en el disseny de la política de seguretat internacional de Catalunya el que preveuen els
tractats, estratègies i diversos instruments i
agències de la UE.

Catalunya haurà de resoldre, en el marc de
la integració plena a la comunitat internacional, molts temes relatius a la presència en organismes de seguretat, tractats sobre el tema
i, sobretot, coordinació en matèria de seguretat internacional. Fins ara, tots aquests temes
han estat responsabilitat de l’Administració
central.
Es consideren quatre casos: les relacions transatlàntiques i amb els EUA; la pertinença a l’OSCE; la pertinença a l’OTAN; la pertinença a estructures i organismes de seguretat de la UE.

2.5.6  Model operatiu, cossos,
contingents i organització

Respecte de les relacions transatlàntiques i
els tractats amb els EUA, es considera que
caldria manifestar formalment des del principi la voluntat de Catalunya de tenir relacions
estretes amb els EUA i, en aquest context, fomentar les relacions transatlàntiques.

Els problemes que caldrà resoldre, a mitjà i
llarg termini, són almenys tres, i per a tots tres
hi ha diverses opcions i models per considerar abans de triar.
El primer, en l’esfera sobretot de la seguretat
interna, és tot el que és relatiu al model de relació o unificació entre policies locals i Mossos d’Esquadra.

Quant a la pertinença a l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), que
té un paper important en temes de mediació
i protecció dels drets humans, hom considera
que, tot i la dificultat de l’adhesió (unanimitat),
cal manifestar l’interès de Catalunya de serne membre i subscriure i aplicar els principis i
acords de l’organització.

El segon gran problema afecta la forma d’organitzar els efectius de defensa, o, per dirho clarament, l’opció per la creació o no d’un
exèrcit, i, en cas afirmatiu, les opcions sobre
els diversos models existents per implementar la decisió.

Pel que fa a la pertinença a l’Organització del
Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), hom recorda els canvis de l’organització, el mecanisme
d’adhesió i el seu paper en la creació de l’Associació per la Pau, un programa basat en les
relacions bilaterals entre cada país i l’OTAN,
en què són presents pràcticament tots els països europeus. Hom considera que es podria:
• Demanar i negociar la participació en l’Associació per la Pau.
• Prendre la decisió sobre l’eventual adhesió en una fase posterior, un cop decidides en el marc del procés constitucional
les grans opcions en matèria de defensa i
de seguretat.

La situació a Catalunya té un avantatge important: pot crear un model ex novo, estalviant-se
el problema al qual ara s’enfronten la major
part de països europeus: modificar, quantitativament i qualitativament, els seus exèrcits,
creats fa segles, en un moment en què l’opció per exèrcits orientats a defensar fronteres
d’eventuals invasions per altres exèrcits ha
perdut sentit per falta d’amenaces territorials.
El tema es planteja ara de manera ben diferent a l’habitual als segles xix i xx. Hom pot
optar per dos grans models, amb exèrcit o
sense. Si s’optés per prescindir d’exèrcit a la
91