pàgina 14

efateí cultura

Sara Rodríguez

El Cosmocaixa és el Museu de la Ciència que
pertany a la fundació “La Caixa”, ubicat a les
instal·lacions del que va ser el primer Museu de la
Ciència interactiu d’Espanya. L’edifici, obra de Josep
Domènech i Estepà i posteriorment remodelat per
Robert i Esteve Terradas, es compon de 9 plantes, sis
de les quals són subterrànies, amb llum natural, i una
gran plaça amb vistes a la ciutat. Un cop resumida la
història, parlem una miqueta dels continguts. Potser
us preguntareu: “Què se m’ha perdut a un museu de
ciència? Això no va amb mi, deu ser un avorriment i
no entendré res, ja en vaig tenir prou amb les mates
de l’escola.” Però, no representa que som nosaltres
els traductors els qui hem de saber una mica de tot?
Potser podríem donar-li una oportunitat a aquest
museu i segur que en sortim més culturitzats i sabent
moltes més coses que en entrar. A més a més no cal
ser un expert en el tema i pots descobrir-ho tot per tu
mateix, deixar-te portar per totes les seccions, llegir
les explicacions de cada invent i experimentar amb els
diferents projectes. En això es basa aquest museu; una
mescla de joc i didàctica mitjançant la interactivitat
amb els seus visitants.
Per a tots aquells que ja hi hagin anat, coneixeran
la rampa de cargol enrotllada de tubs serpentins de
centenars de metres, amb aquell arbre immens que hi

ha al centre. Tot baixant, l’ambient s’endinsa en la
penombra de les profunditats del museu fins arribar a
la sala principal. Ara que hi som, és difícil de creure
que un espai tan gran es pugui dissimular tan bé
sota terra, per no parlar de l’impressionant rellotge
Pèndol de Foucault (si voleu saber com funciona,
aneu-hi!). La primera exposició temporal que veiem,
“Dinosaures” (fins al 18 de març). Ens trasllada al
desert de Gobi, fa uns 120 millions d’anys, a l’actual
Mongòlia, acompanyats d’un petit comitè reptilià
amb la crème de la crème dels dinosaures
. El més gran de tots, el Tarbosaurus bataar, fa una
mica de riure; tan gros, amb unes dents esfereïdores
i unes manetes tan exageradament petites. Amb un
deix de nostàlgia, veig el protoceratop que per a
mi s’assembla molt més a la Sera de “En busca del
Valle encantado” o l’adaptació reptiliana d’Eduard
Manstisores, aquí conegut com a terizinosaure.
Passem a l’àrea dels experiments. Aquí podrem
xopar-nos una mica de les lleis de Newton, amb la
teoria de l’acció-reacció, o les propietats de les corbes
còniques i la geometria projectiva, i dels descobriments
d’altres científics com l’efecte de Coriolis, l’efecte
Venturi i la incertesa del moviment brownià. Dit així
sembla una llauna de les grosses, però deixareu de
pensar-ho quan us enganxeu a jugar amb la piloteta