/07¢
$0/$634
%&
3&-"54
#3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF

EF
KVOZ
EF


L’últim sospir de vida

A

MB les poques forces que tenia, va fer un esforç per incorporar-se i mirar a
través d’aquella finestra: l’única mostra que tenia de que la vida encara
continuava, que no tot era aquella petita cel·la on moria lentament.
El sol s’aixecava entre els turons més llunyans. Les orenetes voleiaven,
agrupades com un sol cos, fins a l’infinit. El cel era una gran taca blava, sense
desperfectes. Una brisa lleu feia voleiar ferotgement les fulles dels arbres.
A pocs metres de la seva cel·la es podien contemplar varies cases. Eren bastant
menudes i senzilles, i estaven fetes de fusta. Tenien una petita xemeneia, d’on el fum
sortia i s’esvania com si mai hagués existit.
De cop i volta, un grup de cavalls salvatges van sorgir del no-res. Trotaven alegrement,
renillant, sense un camí concret a seguir. Eren bells: lluïen el seu pelatge llis, les seves
potes fermes com roques, la seva crinera que voleiava ferotgement. I, a un ritme cada
cop més ràpid, es van allunyar i van desaparèixer enmig dels turons.
Va deixar enrere aquell paisatge, i es va ajeure al llit. Va endur-se les mans al cap, amb un
rostre inexpressiu. Ja no tenia forces ni de somriure, ni de plorar. Va aixecar-se, intentant
mantenir l’equilibri, i va posar el cap entre els barrots de la cel·la. Va aferrar-se fort a la
reixa per no caure, i va observar per última vegada els passadissos buits d’aquell edifici.
Va sacsejar els barrots, intentant buscar l’escapatòria d’aquell infern, però tot resultava
inútil.
Va deixar-se caure a terra, atordit. Va deixar anar un gemec, i es va arraulir. Es va quedar
estès a terra, i va perdre la noció del temps. Però va tornar a aixecar-se, molt feblement. I
va contemplar per última vegada aquell paisatge. I llavors el paisatge va quedat desert,
sense una sola ànima. El vent va deixar de bufar. Els turons van desaparèixer mica en
mica del seu camp de visió. Els arbres es van esvair. Les cases es van esfondrar en un
instant. I llavors, ell va caure a terra.

Ariadna Serra Sambola