La Transició Nacional
de Catalunya
un amplíssim acord de la gran majoria de forces parlamentàries del moment, el nou Estatut d’autonomia era aprovat pel Parlament de
Catalunya el 30 de setembre de 2005.

Catalunya viu un moment cabdal de la seva
història. Més de tres dècades després de la
restauració de la Generalitat, la reivindicació
de l’autogovern i dels drets nacionals s’expressa amb més vigor i transversalitat que mai.

El juny de 2006 l’Estatut era sotmès a referèndum del poble de Catalunya, el qual hi va
donar, de manera folgada, el seu suport. Un
cop aprovat i referendat pels ciutadans, quedaria sotmès al Tribunal Constitucional, el
qual, quatre anys més tard, amb una contundent sentència, retallava, no només aspectes
competencials i institucions fonamentals per
al desenvolupament de l’autogovern de Catalunya, sinó també les esperances i les aspiracions nacionals de tot un poble que, lluny de
quedar-se de braços plegats, va sortir a manifestar-se de manera multitudinària, el juliol de
2010, sota el lema “Som una nació. Nosaltres
decidim”.

Les institucions del país, els seus partits polítics i la seva societat civil, han treballat durant
tots aquests anys, de manera persistent, per
tal de trobar l’encaix que respongués a les legítimes aspiracions nacionals catalanes dins
l’Estat espanyol. En tot aquest temps, Catalunya ha pogut bastir una estructura política
i administrativa que ha convertit la Generalitat en l’eix central i quotidià de la vida pública
dels seus ciutadans i ciutadanes.
Ara bé, exemples recents, com la Llei d’educació espanyola, els atacs al model de convivència lingüística del nostre país, la Llei d’unitat de
mercat, la nova llei estatal que limita greument
l’autonomia dels ajuntaments o l’ofec de les
finances de la Generalitat que es du a terme
per les institucions de l’Estat, posen en relleu
la visió excessivament centralista i el procés insistent de recentralització de competències i
recursos que aplica implacablement l’Estat espanyol. Tot plegat posa en dubte, o fins i tot en
crisi, el sentit real de l’Estat de les Autonomies
que l’esperit de la Constitució de 1978 va plasmar de manera pactada.

Les eleccions del novembre de 2010 van configurar noves majories parlamentàries. El nou
Govern va assumir, fruit del mandat electoral,
la reclamació d’un pacte fiscal que posés fi al
drenatge continu de recursos que per a Catalunya significa la pèrdua anual d’un vuit per
cent del PIB. Aquest dèficit fiscal, que limita
de forma greu el marge d’acció de les institucions catalanes, ha desencadenat una pèrdua de competitivitat general de la societat
catalana i ha provocat tensions pel que fa a
la prestació de serveis públics a la població.

El febrer de l’any 2004, es constituïa la ponència parlamentària que iniciava els treballs de
redacció d’un nou Estatut d’autonomia. Ho feia amb la voluntat de buscar noves fórmules
de relació amb l’Estat, reforçant el caràcter
nacional de Catalunya i aprofundint en l’autogovern 25 anys després de l’aprovació d’un
primer Estatut que mostrava signes d’esgotament. Després de mesos de negociació i amb

El Govern de l’Estat va negar, un cop més,
qualsevol marge de negociació respecte al
pacte fiscal proposat per la Generalitat, que a
més comptava amb un amplíssim i divers suport parlamentari. Aquesta negativa fou el fet
principal que dugué a precipitar la convocatòria de noves eleccions.

11